SE DESVANECE EN LA BRUMA

Puedes sentir el cosquilleo en la columna
cuando te sueñas capaz de alcanzarlo
pero simplemente se desvanece
en la bruma de la mañana traicionera.
Si bastara tan solo con el talento
no tendría suficientes manos
para achicar las piedras de mi tejado,
me faltarían los ojos y los reflejos imprescindibles
para esquivar los proyectiles en el paredón…
Así que por más que me empeñe
sólo puedo desperdiciarme en cada bar,
reventar todas las carreteras
que conducen a lugar ninguno
y seguir, con papeles, plumas y pinceles,
pintando el paisaje del mundo que tanto odio.

UN DE CADA DE "BILINGÜISME BIPOLAR" (el pròxim llibre)

PROVARÉ DE NO AFAITAR-ME
en varies setmanes,
per a esdevenir un ós
ple de mandra de viure.
I quant torne a assemblar-me
a l'animal que dormita
dins d'aquest espill
a punt d'esclafir
en una rialla
de milions de trossos,
seré capaç d'amagar-se
baix de l'estoreta.

PERSIGUEN EL AMOR,
con tanto miedo
a respirar puñaladas
que se amarran
a la manía persecutoria.
Se necesitan porta-fotos
para colgar los retratos
de futuros insatisfechos,
para esconder las lenguas de gato
en los abrevaderos electrónicos
del conocimiento binario.
Persiguen el amor
entre toneladas de basura
espacial, con la vehemencia
del que buscaba oro
en el salvaje oeste...
Persiguen el amor
mientras el tiempo de amar
muere en las entrañas
rellenas de un vertedero, cualquiera,
aplastado entre las mentiras
que crecen anónimas
en el río subterráneo
de la red de redes.

Aquestos son uns dels últims poemes que apareixeràn en el meu tercer llibre "Bilingüisme bipolar" (si publique algun dia "Rostro de Azulejo", ja que la crisi no perdona -aprofite l'ocasió per a demanar patrocinadors...-)

JA EN TENIM PROU!

Ja en tenim prou d'estar asseguts i a l'espera de bones noves que ens sol.lucionen la vida. A que collons estem esperant per a agafar al bou per les banyes? Ningú ens ha de traure d'aquesta puta crisi fictícia que s'han inventat per a ofegar-nos més, si encara era possible. Ara es el moment d'organitzar-se, de treballar esquena amb esquena, per a fer front als cabdills de la nova religió...

A la cua de les cares llargues
on comencem a deixar
de ésser tristos éssers humans,
esperant que passe l'esmolador
d'innocus ullals oblidats
per a poder ser transformats,
per art de màgia, en llops caníbals.
En fila de a ú
i tothom disfressat amb ulls ullerosos,
morats, de totes les nits blanques
i grogues per el mal
que s'evapora del verí
amagat en la nova religió.
Ens asseiem bocabadats
aguaitant el nostre torn
per a poder aconseguir
el títol de mort en vida...

Allí, sempre palplantat,
torne a fer la retòrica pregunta,
a que collons estem esperant?